Records
de primavera
Núria
Valera
Accèssit
Prosa – 1r ESO
Us
agrada la primavera? Avui, per la finestra de la Júlia, es veuen els cirerers
florits. Són d’allò més macos, pensa. Li recorden als seus amics, que estan
molt lluny d’aquí. Ja fa cinc anys que no els veu. Formaven una colla
estupenda.
La colla la formaven: les seves dues millors
amigues (L’Anna i la Laura), l’Àlex, l’Eduard, la Clara i un altre noi, molt
especial per a ella. Es diu Lluc. Van arribar a ser molt amics, però ella el
tenia com una persona més important que un amic. Parlaven de tots els seus
secrets. Tot el que no deien a ningú, ho parlaven ells dos. L’únic que no deia
la Júlia, és el què sentia per ell. Això mai ho parlaven.
La
Júlia recorda encara, amb tristor, aquell dia en què ella li va preguntar a en
Lluc si mai havia tingut nòvia. Ell li va dir que sí, però que ara no en tenia.
També, li va confessar que li agradava una noia molt bonica que viu lluny del
seu cor, i alhora molt a prop. La Júlia no entenia res, i li va preguntar de
qui es tractava. En Lluc li va dir que era un secret. Que quan ella s’adonés de
qui es tracta, ell li confessaria el secret.
Van
passar molts dies, en què la Júlia meditava qui podia ser. Es va adonar que li
faltaven pistes. Podria ser de la colla, o podria ser de fora. Va decidir
preguntar-li, i això li va dir en Lluc:
-La
persona que et dic és de la nostra colla. Però ara ja no et donaré cap pista més.
Si no saps de qui et parlo, no t’ho diré.
-Doncs
si no m’ho dius... jo no et penso explicar res més!
-De
veritat que no saps de qui et parlo?
-No...
En
aquell moment, la mare d’en Lluc se’l va emportar per parlar amb ell. La Júlia
va poder veure una llàgrima que corria galta avall del Lluc, quan la mare li
deia alguna cosa. Instants després es va reunir amb la Júlia de nou.
-Lluc,
estàs bé? Saps que em pots dir el que vulguis.
-No em
passa res. Deixa’m estar! Per què sempre ho vols saber tot de mi?
-Perquè...
Això és igual! Però què t’ha agafat ara? Comences amb la brometa i simplement
tinc curiositat per la resposta, i ara em tractes de pesada?
-No et
tracto de pesada. El que passa és que ho ets!
Dit
això, en Lluc va començar a córrer i a plorar, encara que ho va intentar
amagar. La Júlia es va posar a plorar també. No es podia creure el que acabava
de passar. En Lluc s’ha passat de la ratlla, pensa. Des de la llunyania, la
Clara, la veu plorar i ella explica el que ha passat.
-Júlia,
vés a parlar amb ell. Pregunta-li com està, i demana-li perdó.
-No puc
fer això. És ell qui m’ha de demanar perdó!
La
Clara no sap el que ella sent per en Lluc. El que no s’imagina la Júlia, és que
la Clara sent alguna cosa per ell.
-Clara,
vés a veure’l tu. Almenys esbrina què li ha agafat.
-D’acord,
Ara vinc. I eixuga’t les llàgrimes, que se t’està corrent el maquillatge!
-Però
si jo no em maquillo! Ets tu la que es maquilla!
Quan
van acabar de discutir sobre maquillatge, la Clara va arribar a casa d’en Lluc.
La seva mare la va deixar passar i va entrar a l’habitació. El va veure assegut
al seu llit, amb els ulls vermells. Va seure al seu costat i li va agafar la
mà.
-Lluc,
què et passa? T’he vist trist. Et passa alguna cosa?
- Sí.
Sí que em passa una cosa...
-M’ho
pots dir, tranquil. Jo no ho diré a ningú...
En
aquest moment, li agafa l’altra mà i en Lluc comença a estar molt incòmode.
Just en aquest moment la Júlia s’acosta a la finestra de casa en Lluc per veure
com anava la conversa de la Clara amb en Lluc.
-Clara,
t’agraeixo que hagis vingut, però m’agradaria estar sol. A més no et puc dir el
que em passa. És un secret.
-Però...
jo no ho diré a ningú.
-Sí, l’hi
diràs a la Júlia!
-No, jo
mai diria a la Júlia una cosa que m’expliques, si tu no em dius el contrari.
Després
d’aquestes paraules, la Clara es queda mirant en Lluc i li dóna un petó. La
Júlia, que ho estava veient tot des de la finestra, esclata a plorar de ràbia i
de tristesa, perquè acaba de perdre a una amiga seva, i a més perquè també
acaba de perdre a en Lluc. No podia creure-ho. Va marxar a casa corrents i es
va tancar a l’habitació i es va posar a mirar per la finestra. Es veien els
cirerers florits. I els ocells, i les flors... Va estar mirant la finestra
molta estona. Potser mitja hora, o fins i tot una hora.
Mentrestant,
a l’habitació d’en Lluc les coses tampoc no rutllaven. De seguida en Lluc es va
separar de la Clara.
-Clara!
Però què has fet?
-Ho
sento... la veritat és què m’agrades i no sabia com dir-ho...
-Ja ho
he vist. Però...
-Bé,
doncs. Jo he de marxar a casa. Lluc ens veiem demà a classe.
- No,
espera Clara!
Massa
tard. La Clara ja no el sentia. Estava molt avergonyida. Només li havia fet un
petó perquè les altres l’envegessin, però en realitat a ella li agradava
l’Eduard. Era bastant complicat. A més, a en Lluc qui li agradava?
El dia
següent, es van reunir tots a classe i es van adonar que en Lluc no hi era. Li
van preguntar al professor si en sabia alguna cosa.
-Nois,
no us ho ha dit? Ha marxat a Londres, amb la seva família per viure-hi. Han
traslladat el seu pare.
-Com?
No pot ser! En Lluc no pot haver marxat!-van dir tots a l’uníson.
La
Júlia va començar a plorar i la Clara la va abraçar. Li va explicar el que en
realitat havia passat i va disculpar-se de tot cor. La Júlia no la va creure.
Estava del tot trasbalsada. No podia veure la veritat. Va separar-se de la
Clara i va allunyar-se de la colla fins que van començar les classes. Els dies
van ser molt durs sense en Lluc.
Tornem
al present. La Júlia mira la finestra, com cinc anys enrere. Però ara molt
diferent. Ara ja té disset anys. No ha tingut parella. Encara té present en
Lluc. Els seus amics també han canviat. La Clara va canviar de colla als pocs
dies de marxar en Lluc. L’Eduard va marxar amb la Clara, l’Àlex va anar a viure
al poble del costat i l’Anna i la Laura segueixen amb la Júlia. Amb elles ha
estat durant aquests cinc anys. Elles han tingut parella quatre cops, i la
Júlia podria haver-la tingut, però no oblida en Lluc.
-Júlia,
tens una visita, ara puja a l’habitació.
-D’acord,
mama!
La
Júlia, encara mirant la finestra, obre la porta i mira el convidat. És un noi
molt guapo i ben plantat. Té els ulls clars, el cabell moreno amb una mica de
tupè i la pell morena. Sembla el Lluc, pensa.
-Hola,
Júlia. Em recordes?
-Lluc?
Lluc! T’he trobat molt a faltar! De veritat que...
En Lluc
li va posar el dit als llavis, li va agafar les mans i la va besar. La Júlia va
tancar els ulls i va entendre el que ell li volia dir, però sense paraules. Es
van separar i es van abraçar molt fort. A cau d’orella, la Júlia va sentir:
-Júlia.
He tornat aquí. Ara, com que ja sóc major d’edat, he demanat als pares de venir
a la universitat d’aquí el poble.
-Això és
fantàstic! Jo estic a batxillerat, encara.
-Ja sé
que tu vas a un centre i jo a un altre però... t’agradaria que anéssim junts a
classe demà?
-Com fa
cinc anys?
-Fa
exactament cinc anys i tres dies. Què hi dius?
-No sé
com et pots recordar de la data.
-
Perquè mai vaig oblidar-te.
-Jo
tampoc a tu. I sí que m’agradaria que m’acompanyessis a classe...
Dreamer
