El cel negre
Laia Sánchez
1r ESO 1r premi Prosa
-Un altre cop vols que t’expliqui la història?-
va preguntar la Beatriu
-Sí àvia -va dir la Kumiko
-Però ja saps que ningú ho ha de
saber
-Sí àvia...
-Doncs -la Beatriu va sospirar-
Endavant. Hi havia una noia...
La Beatriu havia d’explicar com a
mínim dues vegades cada dia aquella història. A la seva néta, la Kumiko, li
agradava tant... Sort que també estimava a la seva àvia i no explicava a
ningú que ella sabia aquesta història.
-Aquella noia tenia febre i com que en
l’antiguitat no tenien medicaments, li baixava la temperatura donant-se banys
amb aigua gelada, portant roba lleugera... Però el que més li agradava era que
dormia al balcó en una tenda, sense sostre, i podia veure els estels.
L’àvia es va quedar mirant a la
Kumiko. S’assemblava molt a la seva mare, la Dafne.
Tenia una cabellera llarga i d’un
color com les fulles de tardor quan comencen a caure. Un nas petit i delicat
com el vidre i un ulls brillants com els estels que ja no hi havia el cel.
Ella, quan era petita, també
escoltava a la seva mare atentament mentre li explicava aquesta història. A la
Beatriu li agradava imaginar-se que era veritat el que explicava la narració,
que els estels eren els desitjos de les persones, per això n’hi havia tants, i
que quan algú l’ acomplia es formava un altre estel, per un altre desig.
Quan la persona moria anava a parar a l’estel on hi havia el seu somni.
Però quan va ser més grandeta, va
saber que no era així.
I va descobrir que els estels eren
mines d’un material que va arribar a ser més apreciat que l’or i també va
descobrir l’egoisme dels humans, que van destruir tots els estels que
tenien per guanyar diners i van deixar
el cel negre, sense la lluna, ja que també era del mateix material que els
estels.
Els únics que van intentar evitar-ho
van ser la seva família, que no era del tot humana. Venien d’una estrella,
anomenada Andròmeda, i la noia de la història, era una avantpassada de la
Beatriu. Ella no ho sabia però era una manera de protegir els estels de la maldat
dels humans. La seva mare li va escriure una carta abans de rebel·lar-se contra
l’explotació dels estels, on ho explicava tot.
Aquella avantpassada seva, l’Aracne,
tenia molta curiositat per la Terra, i va decidir anar-hi a viure. Però en
canviar d’aires, va agafar una malaltia, que els seus descendents, com la
Beatriu, la Dafne i la Kumiko, no la tenien, perquè tenien la sang barrejada.
Els que estaven més interessats per la història, tenien més sang d’Aracne, com la Beatriu i la
Kumiko, i els que estaven menys interessats, tenien més sang humana, com la
Dafne.
Ara veia a la seva neta, amb aquella
llum als ulls com raigs de lluna.
I li feia por què li passaria, quan
fos més gran, quan aquella llum s’il·luminés amb més intensitat. Quan el Larkin les descobrís i les destruïssin per no tenir
futurs problemes. Ja que la llum de Kumiko era la més forta, que en el planeta
d’on eren elles, seria una de les més importants, ja que com més intensa és la
llum, més difícil de doblegar és la seva voluntat.
La Kumiko, quan fos
més gran no la podrien aturar, a no ser...
“No, encara no és
el moment de pensar en el futur ja que la Kumiko era encara una nena. Quan
sigui més gran i noti que és diferent els altres li diré”- va pensar la Beatriu-
“ i encara és massa d’hora per pensar en la llum dels seus ulls, ja que la Dafne
tenia una mica de llum i ara treballa inconscientment per Larkin”.
La Kumiko va
respirar fons i va disparar. La fletxa va anar a parar al seu objectiu. Una
poma en moviment. Tenia un do. I el seu pare l’hi deia. Però ella no era com
els altres humans, que per tenir riqueses o un do es creien millor que els
altres. Larkin, el seu pare, l’ha intentat convèncer que era igual que
els altres, però més bona persona. Però ella no s’ho podia creure. Es sentia
diferent als altres i no es podia relacionar amb ells, i no pel seu pare, ja
que era l’home més ric i poderós del món, però, davant dels altres, ella no
volia ser la filla de un home ric, volia ser ella.
Un dia li va
preguntar respecte això:
-Pare
-Sí, filla
-Podem parlar un
segon, a soles –i va mirar a la criada que hi havia escombrant.
-Te’n pots anar,
Lola- va dir Larkin.
Quan la Lola se´n
va anar, la Kumiko, li va dir al seu pare:
-Sóc adoptada?
-Quin disbarat és
aquest, Kumiko! -el pare semblava molt enfadat- Ja hem parlat una i un altra
vegada d’això. Ets filla meva i que ningú et digui el contrari.
-Però...
-Fi de la discussió
La Kumiko, va girar
mitja cua i se’n va anar rondinant entre dents.
La Lola, que va
estar escoltant la conversa d’amagat, va deixar caure una carta davant de la
porta de Larkin.
Quant la Kumiko va
tancar la porta del despatx del seu pare, molt enfadada, va veure un paper a terra.
El va agafar i el va mirar. Era un sobre. Amb el seu nom. Va mirar per tots el
cantons a veure si hi havia algú, però no hi havia senyals de vida. Qui podia
haver escrit aquella carta? Era per a ella? Quina mena de informació hi havia
dins? Era una broma de càmera amagada dels seus companys? Mil i una preguntes
li rondaven pel cap a la Kumiko, i mentrestant la Lola, o més ben dit la
Beatriu, l’observava amagada entre les ombres.