dimecres, 29 d’abril del 2015

JOCS FLORALS 2015: Accésit Poesía 1º ESO



AMOR JUVENIL
                                                                                   Noelia Ramírez
Accésit Poesía 1r ESO
                                    No sé cuando me enamoré de ti
                                                  Ni tú de mi
                                       Pero sólo quiero que sepas,
                                         Que quiero que siga así.

                                        Los niños piden juguetes,
                                          Los presos su libertad,
                                          Yo sólo pido un deseo,
                                           Que me ames de verdad.

                                         Sé que no soy la mejor…
                                        Esta es la peor situación…
                                          Si tú salieras de mi vida
                                     Me dejarías con un gran dolor.

                                         En llamas está mi corazón,
                                          Y tú eres la única razón,
                                       No me di cuenta lo que perdía
                                           Al romperte el corazón.

                                           Ahora me doy cuenta
                                        De que te amo de verdad
                                        Sólo quiero estar junto a ti
                                        Y darte amor y felicidad.
               


JOCS FLORALS 2015: Primer premio Poesía 1º ESO



  Oriol Cruz Pardo
1º ESO – 1r Premio Poesía
LA FELICIDAD

Abro los ojos y miro por la ventana
Un sol brillante ilumina la mañana
Imagino la luna cuando ella descansa
Junto al mar estoy tranquilo con la mirada alta

Cuando eres feliz piensas: lo tengo todo
Cuando no lo eres piensas: no tengo nada
Debes guardarla como si fuera oro
Que nadie la toque que es muy cara

Soy muy feliz en esos momentos mágicos
Cuando todos los tuyos están a tu lado
Pero cuando alguien te falta y no tienes su cariño
La felicidad se transforma en un momento amargo

Ahora mismo no sé cómo la puedo describir
Es un poco de todo pero siempre es sumar
Simplemente sin ella es difícil vivir
Y encontrarla es muy fácil, con solo amar.

JOCS FLORALS 2015: Accèssit de Prosa 1r ESO



Records de primavera

Núria Valera
Accèssit Prosa – 1r ESO

Us agrada la primavera? Avui, per la finestra de la Júlia, es veuen els cirerers florits. Són d’allò més macos, pensa. Li recorden als seus amics, que estan molt lluny d’aquí. Ja fa cinc anys que no els veu. Formaven una colla estupenda.

 La colla la formaven: les seves dues millors amigues (L’Anna i la Laura), l’Àlex, l’Eduard, la Clara i un altre noi, molt especial per a ella. Es diu Lluc. Van arribar a ser molt amics, però ella el tenia com una persona més important que un amic. Parlaven de tots els seus secrets. Tot el que no deien a ningú, ho parlaven ells dos. L’únic que no deia la Júlia, és el què sentia per ell. Això mai ho parlaven.

La Júlia recorda encara, amb tristor, aquell dia en què ella li va preguntar a en Lluc si mai havia tingut nòvia. Ell li va dir que sí, però que ara no en tenia. També, li va confessar que li agradava una noia molt bonica que viu lluny del seu cor, i alhora molt a prop. La Júlia no entenia res, i li va preguntar de qui es tractava. En Lluc li va dir que era un secret. Que quan ella s’adonés de qui es tracta, ell li confessaria el secret.

Van passar molts dies, en què la Júlia meditava qui podia ser. Es va adonar que li faltaven pistes. Podria ser de la colla, o podria ser de fora. Va decidir preguntar-li, i això li va dir en Lluc:

-La persona que et dic és de la nostra colla. Però ara ja no et donaré cap pista més. Si no saps de qui et parlo, no t’ho diré.
-Doncs si no m’ho dius... jo no et penso explicar res més!
-De veritat que no saps de qui et parlo?
-No...

En aquell moment, la mare d’en Lluc se’l va emportar per parlar amb ell. La Júlia va poder veure una llàgrima que corria galta avall del Lluc, quan la mare li deia alguna cosa. Instants després es va reunir amb la Júlia de nou.

-Lluc, estàs bé? Saps que em pots dir el que vulguis.
-No em passa res. Deixa’m estar! Per què sempre ho vols saber tot de mi?
-Perquè... Això és igual! Però què t’ha agafat ara? Comences amb la brometa i simplement tinc curiositat per la resposta, i ara em tractes de pesada?
-No et tracto de pesada. El que passa és que ho ets!

Dit això, en Lluc va començar a córrer i a plorar, encara que ho va intentar amagar. La Júlia es va posar a plorar també. No es podia creure el que acabava de passar. En Lluc s’ha passat de la ratlla, pensa. Des de la llunyania, la Clara, la veu plorar i ella explica el que ha passat.

-Júlia, vés a parlar amb ell. Pregunta-li com està, i demana-li perdó.
-No puc fer això. És ell qui m’ha de demanar perdó!

La Clara no sap el que ella sent per en Lluc. El que no s’imagina la Júlia, és que la Clara sent alguna cosa per ell.

-Clara, vés a veure’l tu. Almenys esbrina què li ha agafat.
-D’acord, Ara vinc. I eixuga’t les llàgrimes, que se t’està corrent el maquillatge!
-Però si jo no em maquillo! Ets tu la que es maquilla!

Quan van acabar de discutir sobre maquillatge, la Clara va arribar a casa d’en Lluc. La seva mare la va deixar passar i va entrar a l’habitació. El va veure assegut al seu llit, amb els ulls vermells. Va seure al seu costat i li va agafar la mà.

-Lluc, què et passa? T’he vist trist. Et passa alguna cosa?
- Sí. Sí que em passa una cosa...
-M’ho pots dir, tranquil. Jo no ho diré a ningú...

En aquest moment, li agafa l’altra mà i en Lluc comença a estar molt incòmode. Just en aquest moment la Júlia s’acosta a la finestra de casa en Lluc per veure com anava la conversa de la Clara amb en Lluc.

-Clara, t’agraeixo que hagis vingut, però m’agradaria estar sol. A més no et puc dir el que em passa. És un secret.
-Però... jo no ho diré a ningú.
-Sí, l’hi diràs a la Júlia!
-No, jo mai diria a la Júlia una cosa que m’expliques, si tu no em dius el contrari.

Després d’aquestes paraules, la Clara es queda mirant en Lluc i li dóna un petó. La Júlia, que ho estava veient tot des de la finestra, esclata a plorar de ràbia i de tristesa, perquè acaba de perdre a una amiga seva, i a més perquè també acaba de perdre a en Lluc. No podia creure-ho. Va marxar a casa corrents i es va tancar a l’habitació i es va posar a mirar per la finestra. Es veien els cirerers florits. I els ocells, i les flors... Va estar mirant la finestra molta estona. Potser mitja hora, o fins i tot una hora.
Mentrestant, a l’habitació d’en Lluc les coses tampoc no rutllaven. De seguida en Lluc es va separar de la Clara.

-Clara! Però què has fet?
-Ho sento... la veritat és què m’agrades i no sabia com dir-ho...
-Ja ho he vist. Però...
-Bé, doncs. Jo he de marxar a casa. Lluc ens veiem demà a classe.
- No, espera Clara!

Massa tard. La Clara ja no el sentia. Estava molt avergonyida. Només li havia fet un petó perquè les altres l’envegessin, però en realitat a ella li agradava l’Eduard. Era bastant complicat. A més, a en Lluc qui li agradava?

El dia següent, es van reunir tots a classe i es van adonar que en Lluc no hi era. Li van preguntar al professor si en sabia alguna cosa.

-Nois, no us ho ha dit? Ha marxat a Londres, amb la seva família per viure-hi. Han traslladat el seu pare.
-Com? No pot ser! En Lluc no pot haver marxat!-van dir tots a l’uníson.

La Júlia va començar a plorar i la Clara la va abraçar. Li va explicar el que en realitat havia passat i va disculpar-se de tot cor. La Júlia no la va creure. Estava del tot trasbalsada. No podia veure la veritat. Va separar-se de la Clara i va allunyar-se de la colla fins que van començar les classes. Els dies van ser molt durs sense en Lluc.

Tornem al present. La Júlia mira la finestra, com cinc anys enrere. Però ara molt diferent. Ara ja té disset anys. No ha tingut parella. Encara té present en Lluc. Els seus amics també han canviat. La Clara va canviar de colla als pocs dies de marxar en Lluc. L’Eduard va marxar amb la Clara, l’Àlex va anar a viure al poble del costat i l’Anna i la Laura segueixen amb la Júlia. Amb elles ha estat durant aquests cinc anys. Elles han tingut parella quatre cops, i la Júlia podria haver-la tingut, però no oblida en Lluc.

-Júlia, tens una visita, ara puja a l’habitació.
-D’acord, mama!

La Júlia, encara mirant la finestra, obre la porta i mira el convidat. És un noi molt guapo i ben plantat. Té els ulls clars, el cabell moreno amb una mica de tupè i la pell morena. Sembla el Lluc, pensa.

-Hola, Júlia. Em recordes?
-Lluc? Lluc! T’he trobat molt a faltar! De veritat que...

En Lluc li va posar el dit als llavis, li va agafar les mans i la va besar. La Júlia va tancar els ulls i va entendre el que ell li volia dir, però sense paraules. Es van separar i es van abraçar molt fort. A cau d’orella, la Júlia va sentir:

-Júlia. He tornat aquí. Ara, com que ja sóc major d’edat, he demanat als pares de venir a la universitat d’aquí el poble.
-Això és fantàstic! Jo estic a batxillerat, encara.
-Ja sé que tu vas a un centre i jo a un altre però... t’agradaria que anéssim junts a classe demà?
-Com fa cinc anys?
-Fa exactament cinc anys i tres dies. Què hi dius?
-No sé com et pots recordar de la data.
- Perquè mai vaig oblidar-te.
-Jo tampoc a tu. I sí que m’agradaria que m’acompanyessis a classe...






                       Dreamer





JOCS FLORALS 2015: Primer premi de Prosa de 1r ESO



El cel negre
Laia Sánchez
1r ESO 1r premi Prosa
-Un altre cop vols que t’expliqui la història?- va preguntar la Beatriu
-Sí àvia -va dir la Kumiko
-Però ja saps que ningú ho ha de saber
-Sí àvia...
-Doncs -la Beatriu va sospirar- Endavant. Hi havia una noia...
La Beatriu havia d’explicar com a mínim dues vegades cada dia aquella història. A la seva néta, la Kumiko, li agradava tant... Sort que també estimava a la seva àvia i no explicava a ningú  que ella sabia aquesta història.
-Aquella noia tenia febre i com que en l’antiguitat no tenien medicaments, li baixava la temperatura donant-se banys amb aigua gelada, portant roba lleugera... Però el que més li agradava era que dormia al balcó en una tenda, sense sostre, i podia veure els estels.
L’àvia es va quedar mirant a la Kumiko. S’assemblava molt a la seva mare, la Dafne.
Tenia una cabellera llarga i d’un color com les fulles de tardor quan comencen a caure. Un nas petit i delicat com el vidre i un ulls brillants com els estels que ja no hi havia el cel.
Ella, quan era petita, també escoltava a la seva mare atentament mentre li explicava aquesta història. A la Beatriu li agradava imaginar-se que era veritat el que explicava la narració, que els estels eren els desitjos de les persones, per això n’hi havia tants, i que quan algú l’ acomplia es formava un altre estel, per un altre desig. Quan la persona moria anava a parar a l’estel on hi havia el seu somni.
Però quan va ser més grandeta, va saber que no era així.
I va descobrir que els estels eren mines d’un material que va arribar a ser més apreciat que l’or i també va descobrir l’egoisme dels humans, que van destruir tots els estels que tenien  per guanyar diners i van deixar el cel negre, sense la lluna, ja que també era del mateix material que els estels.
Els únics que van intentar evitar-ho van ser la seva família, que no era del tot humana. Venien d’una estrella, anomenada Andròmeda, i la noia de la història, era una avantpassada de la Beatriu. Ella no ho sabia però era una manera de protegir els estels de la maldat dels humans. La seva mare li va escriure una carta abans de rebel·lar-se contra l’explotació dels estels, on ho explicava tot.
Aquella avantpassada seva, l’Aracne, tenia molta curiositat per la Terra, i va decidir anar-hi a viure. Però en canviar d’aires, va agafar una malaltia, que els seus descendents, com la Beatriu, la Dafne i la Kumiko, no la tenien, perquè tenien la sang barrejada. Els que estaven més interessats per la història,  tenien més sang d’Aracne, com la Beatriu i la Kumiko, i els que estaven menys interessats, tenien més sang humana, com la Dafne.

Ara veia a la seva neta, amb aquella llum als ulls com raigs de lluna.
I li feia por què li passaria, quan fos més gran, quan aquella llum s’il·luminés amb més intensitat. Quan el Larkin les descobrís i les destruïssin per no tenir futurs problemes. Ja que la llum de Kumiko era la més forta, que en el planeta d’on eren elles, seria una de les més importants, ja que com més intensa és la llum, més difícil de doblegar és la seva voluntat.
La Kumiko, quan fos més gran no la podrien aturar, a no ser...
“No, encara no és el moment de pensar en el futur ja que la Kumiko era encara una nena. Quan sigui més gran i noti que és diferent els altres li diré”- va pensar la Beatriu- “ i encara és massa d’hora per pensar en la llum dels seus ulls, ja que la Dafne tenia una mica de llum i ara treballa inconscientment per Larkin”.


La Kumiko va respirar fons i va disparar. La fletxa va anar a parar al seu objectiu. Una poma en moviment. Tenia un do. I el seu pare l’hi deia. Però ella no era com els altres humans, que per tenir riqueses o un do es creien millor que els altres. Larkin, el seu pare, l’ha intentat convèncer que era igual que els altres, però més bona persona. Però ella no s’ho podia creure. Es sentia diferent als altres i no es podia relacionar amb ells, i no pel seu pare, ja que era l’home més ric i poderós del món, però, davant dels altres, ella no volia ser la filla de un home ric, volia ser ella.
Un dia li va preguntar respecte això:
-Pare
-Sí, filla
-Podem parlar un segon, a soles –i va mirar a la criada que hi havia escombrant.
-Te’n pots anar, Lola- va dir Larkin.
Quan la Lola se´n va anar, la Kumiko, li va dir al seu pare:
-Sóc adoptada?
-Quin disbarat és aquest, Kumiko! -el pare semblava molt enfadat- Ja hem parlat una i un altra vegada d’això. Ets filla meva i que ningú et digui el contrari.
-Però...
-Fi de la discussió
La Kumiko, va girar mitja cua i se’n va anar rondinant entre dents.
La Lola, que va estar escoltant la conversa d’amagat, va deixar caure una carta davant de la porta de Larkin.
Quant la Kumiko va tancar la porta del despatx del seu pare, molt enfadada, va veure un paper a terra. El va agafar i el va mirar. Era un sobre. Amb el seu nom. Va mirar per tots el cantons a veure si hi havia algú, però no hi havia senyals de vida. Qui podia haver escrit aquella carta? Era per a ella? Quina mena de informació hi havia dins? Era una broma de càmera amagada dels seus companys? Mil i una preguntes li rondaven pel cap a la Kumiko, i mentrestant la Lola, o més ben dit la Beatriu, l’observava amagada entre les ombres.



Kalea de estels

dilluns, 13 d’abril del 2015

VídeoMat 2015

Un any més des de l'Optativa de Matemàtiques en Anglés, els alumnes de 1r d'ESO es presenten a vídeoMat. Hem de recordar que el vídeoMAT és un projecte en el qual els i les alumnes creen vídeos on es responen preguntes que posen de manifest aplicacions de les matemàtiques o la seva presència en l’entorn.

La pregunta a la que han donat resposta amb aquest vídeo ha estat “How many times do you fall in love during your wholelife?”

Prepareu-vos per enamorar-vos!!!